- Carles, Carles, està nevant!-Crida la Júlia entusiasmada.
- Com vols que nevi, és estiu.
- Que sí, de veritat.- Li diu la petita mentre l’agafa de la mà i l’estira amb impaciència.
El Carles i la Júlia són dos germans de 16 i 7 anys que viuen amb la seva mare. El seu pare va morir fa dos anys, després de caure per una glacera en una de les seves expedicions arqueològiques.
Ell, cansat de què la seva germana el molesti, decideix fer-li cas i anar a guaitar per la finestra. El que veu el deixa glaçat. Grans flocs de neu cauen sense parar, deixant el terra emblanquinat en ple mes d’agost. Sense poder-s’ho creure i amb milers de preguntes sense resposta,corre i engega el televisor. En tots els canals parlen del sobtat canvi de clima i l’únic que diuen és que ha arribat una onada de vent gèlid siberià i que passarà en pocs dies.
El Carles de tot això no en fa cas, sembla que vulguin amagar alguna cosa. Pensa en trucar la seva amiga, la Gal·la, una noia guapíssima de la que fa temps n’està enamorat i que segurament tindrà ganes de buscar respostes sobre aquest tema amb ell.
15 minuts més tard truquen a la porta. En Carles corre a obrir-la mentre es pentina nerviosament el cabell amb els dits i s’espolsa la samarreta.
La Gal·la és allà, somrient, amb la llarga cabellera morena caient-li espatlles avall.
- Hola Gal·la, passa, de pressa, m’has d’ajudar.- Diu ell neguitós i a la vegada amb vergonya.
- Suposo que ho he de fer, tu m’has ajudat tants cops...- Es gira i li somriu i .- Sense tu no hauria aprovat biologia.
La veritat és que per al Carles, allò no havia estat un compromís, sinó tot al contrari. Tots els segons que passava amb ella eren genials i no els canviaria per res del món.
Junts es dirigeixen a l’habitació del noi. Quan són dins, ell la fa seure amablement i després s’asseu al seu costat.
- M’has trucat per lo del canvi de temps no?- Li diu ella amb una intuïció tant clara com sempre.
- Sí, és que em resulta molt estrany, i a més a les notícies no estan dient la veritat, n’estic gairebé segur.
- Com? M’estàs dient que ens amaguen informació?
- Clar, segur, pensa que si això és greu no ens ho diran, no volen que salti l’alarma.- Li diu el Carles nerviós sense atrevir-se a mirar-la als ulls.
Després d’un instant de reflexió la Gal·la fa un gest i li posa una mà a l’espatlla mentre el mira sense parpellejar.
- T’ajudaré en tot el que pugui, però ja saps, la biologia no és el meu fort.
Al Carles li encanta quan la seva amiga es posa seria i es mossega les ungles de la mà dreta, mentre li promet alguna cosa. Aquest gest la fa una persona particular. És tan maca i molt interessant i té alguna cosa que fa que no es cansi mai d’estar amb ella.
Després de buscar molta estona els únics articles que troben parlen del canvi climàtic, però un canvi climàtic on les temperatures pugen i on hi ha gasos d’efecte hivernacle que fan que això es produeixi, res a veure amb el temps gèlid que fa al carrer.
El Carles, cansat, s’acomiada de la Gal·la i li diu que quan tingui alguna novetat la trucarà. Quan tanca la porta, li ve un mal pressentiment, alguna cosa se li està escapant de les mans, una cosa que no controla i que el fa posar nerviós. En aquell instant sona el telèfon.
Ràpidament la Júlia l’agafa i crida:
- Carles, és per a tu!
- Qui és?- Pregunta ell que no té ganes de parlar amb ningú.
- No ho sé, és un home.- Diu la Júlia rient mentre s’allunya.
El Carles s’acosta al telèfon i pensa: ‘’Segur que és un d’aquells que em volen vendre
l’ ADSL o que volen que em canviï de companyia telefònica’’.
- Hola, digui?
- Hola. Parlo amb el senyor Carles?- Diu una veu distorsionada que ell no pot endevinar de qui és.
- Si, sóc jo, què vol?
- Et volia parlar de l’efecte hivernacle, segur que t’has adonat que la temperatura és bastant baixa. Després del gran escalfament global està arribant una fase en que la terra s’està refredant. És complicat que m’entenguis, però vull que sàpigues que d’aquí a poc més d’un mes la temperatura haurà baixat tant que no s’hi podrà viure a la Terra.
- Escolta, això no té gens de gràcia, si em vols gastar una broma telefònica ja ho pots deixar córrer.- Li etziba el Carles.
- Mira Carles, no tinc temps, no és cap broma telefònica, només et volia dir que sé que darrere l’orella tens una piga en forma de lluna i que m’has d’escoltar.
- Qui ets? Què saps de la meva vida?- Diu el Carles furiós, mentre es toca amb la mà darrere l’orella dreta.
- No tinc temps, m’estan a punt de localitzar la trucada, entra a Internet i escriu en el teu buscador ‘’Ya empezó el enfriamiento global’’ i recorda la paraula clau ‘’Microclima’’.
A continuació el telèfon es penja. El Carles confós es queda paralitzat per uns instants però ràpidament reacciona i puja a la seva habitació. S’asseu al davant de l’ordinador i tecleja les paraules que li ha dit aquell home per telèfon. Després entra en una web i mentre llegeix es queda glaçat.
‘’ A pesar del crecimiento rápido de las emisiones de CO2 por causa del despegue económico de dos gigantes, China y la India, las predicciones del Panel Intergubernamental sobre el Cambio Climático
( PICC) no se cumplen. En vez de acelerar su ritmo de calentamiento, el clima se está enfríando rápidamente ( 0,2º C en 10 años - tres veces más rápido que el calentamiento del siglo pasado ). Claramente, los modelos de previsión climática del PICC han fracasado.’’
Ràpidament surt una pantalla on hi posa: ‘’ Identifíquese’’
El Carles no entén res de res però llavors recorda lo de la contrasenya i tecleja: ‘’Microclima’’. Aleshores la pantalla es torna negra i es comença a veure un vídeo, mentre una veu femenina va parlant:
- Acabes d’entrar al projecte “Microclima”. Fa dos anys uns científics van veure que la Terra es començaria a refredar molt ràpidament i van idear un pla per a que no s’extingís la raça humana. Han creat una illa amb un microclima propi, la seva vegetació ha generat una atmosfera que conserva la temperatura i que no permet que hi arribi l’efecte hivernacle ni el procés de glaciació.
Tu i la teva família, entre d’altres, sou els escollits per a aquest nou model de vida.
Recorda, el dia 23 de setembre a les 10 de la nit, un helicòpter aterrarà al terrat de casa teva i us passarem a recollir. També cal que tinguis present que és molt important mantenir la missió en secret, podria ser molt perillós si aquesta informació fos de domini públic. T’ anirem informant puntualment.
Fins aviat.
Després d’aquell missatge els dies van anar passant, i el Carles va intentar oblidar-ho, però no podia, perquè el temps no feia més que empitjorar, la gent només sortia al carrer de dia, molt ben equipats, amb guants, bufandes, barrets i botes de neu. A la nit era impensable, les temperatures baixaven fins als -18 graus i cada dia anava a pitjor.
Finalment el Carles , cansat d’aguantar, decideix explicar-ho tot a la seva mare.
- Com que la Terra serà inhabitable? Carles, de veritat no m’agrada que juguis a espantar-me. -Li diu la seva mare.
- No mare, de debò , vaig veure un vídeo on sortia tot això i la persona que va parlar amb mi em coneixia, sabia que tenia una piga en forma de lluna darrere l’orella.
- Tu el que veus són moltes pel·lícules.- Li diu ella preocupada i alhora enfadada.
La conversa s’acaba aquí i veient l’èxit que ha tingut, el Carles decideix buscar ajuda de fora, ja que no pot implicar a la Júlia, perquè és petita.
Una mica més tard, la Gal·la es presenta a casa seva decidida a escoltar-lo, amb guants i tant tapada que només se li veuen els ulls. Uns ulls foscos com la negra nit i tant expressius... El Carles només de veure’ls sent milers d’emocions alhora: tendresa, amor, amistat, simpatia...Li sembla que només amb aquesta mirada, la Gal·la el condueix en un viatge etern cap al més enllà, fora de fronteres, de freds glacials o qualsevol problema que li pugui sorgir.
El Carles li explica tot el que sap i ella es mostra atenta i intrigada tota l’estona. Per quan ell acaba el discurs, l’expressió de la Gal·la ha canviat, i s’aixeca de cop mentre li diu cridant:
- Em sembla perfecte que tu i la teva família us salveu! Però què farem jo i els meus pares? Em sembla molt egoista que m’hagis explicat tot això. Mentre tu et salves, jo m’estaré morint de fred.
- Gal·la si t’ho he explicat és perquè vull que tu i la teva família també vingueu.- No suportaria viure en un món on tu no hi fossis- Aquesta última frase el Carles no s’atreveix a dir-la en veu alta i l’amaga tant com pot en el fons del seu cor.
Ha arribat el dia 2 de setembre, i ja no poden sortir al carrer. Van anunciar per la televisió que compréssim menjar perquè ens hauríem de quedar tancats a casa uns quants dies. El que passa és que no van especificar quants.
El Carles no pot més, camina d’un costat a l’altre de casa, es sent tancat com un canari dins d’una gàbia i sap que no pot sortir, perquè l’espera un depredador, que en el seu cas, és un vent gèlid i fortíssim que seria capaç d’endur-se fins i tot les seves esperances.
I llavors veu una cosa, una cosa que no li agrada gens. Al telenotícies del migdia estan parlant del projecte “Microclima”, el secret que ell havia intentat guardar i que només sabien dues persones. I una d’elles, segur, l’ha traït explicant-ho tot.
Al Carles li comencen a lliscar llàgrimes sense parar,tot intentant descobrir qui ha estat la persona que ha revelat tot allò. La persona amb la que més confiava i la que més estimava i apreciava.
Llavors sona el telèfon. És la Gal·la.
- Carles ho sento, li he explicat tot això a la meva tieta, la periodista, perquè em sentia sola, els meus pares no em volien escoltar i no ho podia suportar més.
- Els has dit també el dia i la hora que vindran a rescatar-nos?- Diu el Carles enfadat i cridant alhora.
- No, i tampoc li he dit que tu i la teva família sou uns dels escollits.- Diu la Gal·la amb la veu entretallada i sanglotant.
- Doncs sort que no ho has fet. Jo confiava en tu saps? Per mi ets la persona més important de la meva vida, i has aconseguit que m’enamorés de tu, com un ximple, mentre tu en mi no confiaves gens, i t’importava poc tot el que jo t’havia confiat. Com has pogut?
- Carles de veritat, que no ho volia fer.
- És igual, no parlis, no tinc ganes de sentir-te.
Ell penja el telèfon. I mentre li dona una puntada de peu al paraigüer que té al costat, un munt de llàgrimes de frustració comencen a caure-li coll avall, sense poder reprimir-les.
Dia 23 de setembre
El Carles, la seva mare i la Júlia ja tenen totes les maletes preparades i saben que avui els vindran a buscar per treure’ls d’allà i portar-los a un lloc segur.
Sort que avui no fa vent i si venen podran sortir sense problemes de casa, tot i que fa fred, molt de fred. Segurament ells ja sabien que avui era el dia més adient per traslladar-los.
Quan arriba la nit es sent un cop de vidre al balcó i mentre s’acosta, el Carles veu l’helicòpter. Però abans de sortir recorda una cosa. La Gal·la. Encara que s’hagi portat malament amb ell, i hagi revelat el secret, encara se l’estima, i no la pot deixar aquí, morint-se de fred.
Sense pensar-s’ho agafa el telèfon i truca a casa d’ ella. No hi ha resposta. S’afanya, surt corrent i puja a l’helicòpter amb la seva mare i la seva germana mentre li diu al conductor:
- Si us plau hem de passar per casa d’una noia a recollir-la, no la podem deixar aquí.
- Carles, no podem arriscar la missió, hem de marxar ja.
- Si ella no ve jo em quedo.- Diu el Carles baixant de l’helicòpter sentint el fred glacial que penetra a través de tots els porus de la seva pell.
Quan el Carles arriba a casa de la Gal·la es troba la porta oberta, i no hi ha rastre de ningú. La crida amb totes les seves forces, però no hi ha resposta. I llavors la veu. Estirada al terra, inconscient, potser morta.
No ho pot suportar, l’agafa amb els seus braços i la comença a sacsejar. No pot ser que la última vegada que es van parlar acabessin enfadats, el Carles se l’estima i no pot ser que mori. No, si us plau, ara no, pensa.
En aquests precisos moments, ella obre els ulls, i amb la veu entretallada li diu:
- Carles, s’han emportat els meus pares, perquè volien que els diguessin on i quan vindrien a rescatar-nos. Els han segrestat.
- Gal·la, en aquests moments no hi podem fer res més, has de venir amb nosaltres, sinó també se t’emportaran a tu.
- Però no els puc deixar aquí perquè morin sols.- Diu plorant sense parar.
Quan diu això sona el contestador de veu que diu:
- Gal·la, princesa, marxa ara que pots, no et preocupis per nosaltres. T’ho prometo ens tornarem a trobar, perdona’ns per no haver-te sabut escoltar. T’ estimem.
Ella comença a sanglotar, i amb l’ajuda del Carles s’allunyen per agafar l’helicòpter. El Carles sap que la seva amiga l’ha traït, però ara s’adona de com s’ha sentit de sola, i tot i que li costa acostumar-se al que li ha passat sap que algun dia l’arribarà a perdonar. I qui sap, potser algun dia podran ser alguna cosa més que amics.
Després del viatge, quan per fi, l’helicòpter aterra, el Carles es troba cara a cara amb una persona que feia molt de temps que no veia, que se l’estimava molt, i que ell i la seva família havien donat per suposat que havia mort: el seu pare.
Ara ell està dret, esperant-lo, amb els braços oberts i explicant-li la seva història. Una història que començava, el dia que el seu pare va descobrir que hi hauria una glaciació al planeta. Ell havia ideat tot un pla per a que unes quantes famílies es salvessin.
Però s’havia hagut d’amagar. Per a que no descobrissin el secret que tant bé guardava. Per això s’havia fet passar per mort i ho havia fet creure, amb molta dificultat, a la seva família. No volia posar-los en perill.
Ell havia planejat que algun dia es retrobarien, i aquell dia, ja havia arribat.
