martes, 30 de octubre de 2012



Camino endavant, sempre endavant. Intento no girar-me, no topar amb cap obstacle. Vull apartar-me de tot allò que em fa mal, que m'oprimeix el cor i no em deixa respirar. No ho vull sentir, no vull sentir aquelles paraules que m'ensordeixen i no em deixen pensar amb claredat.
Aparto les branques, empenyo les pedres, esquivo els obstacles i per fi hi arribo, és allà esperant-me. Com si sempre hi hagués sigut, com si sempre hagués sabut que jo vindria.
Un jardí enorme omple de bellesa els meus sentits. Puc olorar una dolçor en l'aire que em fa sentir com si estès menjant un núvol de sucre.
 Els meus ulls no es creuen tots els colors que veuen. A la dreta, hi ha un roure fort, enorme, vell, savi. Als peus de la seva soca amaga un matoll de flors de diferents tonalitats violetes que desprenen olors diverses. Sota el matoll surt un caparró petitet que guaita per poder sortir. Però té por, m'ha vist.

- Vine, no et faré mal.- Li dic, mentre m'acoto en senyal de submissió.
- Ja ho se, només mirava si t'acompanyava algú.
- A no, vinc sola.
- Això és el que tu creus.
- Com?- Dic entre enfadada i indignada alhora.
- No és veritat, sempre vas amb algú. Encara que no el vegis.
- Una altra vegada amb això. Ja vaig somiar l'altre dia que em deien que em protegien. Però era un somni.
- Tanit, qui t'ha dit que els somnis no són veritat?
- Tu també?- Dic intentant-me fer la ofesa.
- Jo també que?
- Com és que tothom sap el meu nom i jo no se el de ningú?
- Perquè encara et queda un llarg camí per recórrer.
Intento calmar-me i llavors sobtadament em venen ganes de fer una altra cosa. No em vull prendre aquell diàleg com una cosa negativa, l’he de transformar, he de fer que sigui un moment maco, digne de recordar.
- D'acord, puc abraçar-te? Crec que no seria capaç de fer res més en aquest moment.
- Si, vine.

És llavors quan l'agafo com si es tractés d'un nen petit i l'acarono lleument fent passar els dits per sobre del pelatge flonjo. Té les orelletes caigudes i un nas molt gros per on ensuma sense parar. Realment és una criatura força estranya. Però ara que ho penso, els conills no parlen no?

No pot ser. Un altre cop estic somiant.

- I qui t'ha dit que els somnis no són reals?- Em respon ell fixant els seus ulls negres en els meus d'una manera gairebé humana.




Tanit




domingo, 28 de octubre de 2012

''Normals"




-Tanit, tens els ulls preciosos.- Em diu dolçament mentre m'aixeca la barbeta.
- Però si són normals.- Contesto jo, amb cara de no entendre res.
- Perquè ho dius això? Jo els trobo molt especials.
- Són marrons.- Responc secament.
- I que? 
- Doncs que molta gent els té iguals.
- Iguals? Impossible.

No se que dir, no se si s'està quedant amb mi o m'ho diu sincerament. Em giro i intento apartar la mirada del seu rostre angulós mentre les cames em comencen a tremolar.

- Tanit, t'ho dic de veritat. Els teus ulls es poden descriure amb moltíssims adjectius, però cap d'ells és: ''normals'' Podria dir-te que els teus ulls són llum i que no són tant marrons com creus. Jo els veig foscos molt foscos i gairebé brillants. A través d'ells puc endevinar una ànima senzilla i honesta, una personalitat tranquil·la i serena. Tens uns ulls que transmeten sentiments, i que són gairebé transparents. Tanit, tota tu ets com un vidre translúcit, no amagues el que sents ni te n’avergonyeixes. Però a la vegada, tens un raconet on no puc arribar-hi, on el teu secret més preuat s’amaga amb impaciencia esperant a que algú arribi i el destapi.
Aquesta persona no pot ser qualsevol, ha de ser la indicada en el moment i l’instant precís.
No tinguis por, Tanit. Si pogués, algun dia, m’agradaria ser la persona que obre aquest petit calaixet que amagues tant acuradament.

No se que dir, la meva ment està totalment col·lapsada de sensacions contradictòries. Ell és especial, si, molt. Però potser no és la persona que ha d’arribar a trobar aquest raconet que s’amaga darrere dels meus ulls, darrere dels meus sentiments.

-Ho sento, no n’estic segura. No és una decisió fàcil de prendre.
-T’ entenc, i t’esperaré fins que et decideixis. Si jo no puc arribar-hi ho entendré i desitjaré que la persona que hi arribi en sigui digne. Però si sóc jo, em sentiré molt afortunat i et cuidaré tant com pugui.
-Gràcies per les teves paraules.
- De res bonica, i no oblidis el que t’he dit: no pot ser qualsevol.

jueves, 25 de octubre de 2012

Mai estas sola :)



-          Bon dia Tanit!- Diu una veu contundent, gairebé inhumana.
-          Qui ets, qui em parla?- Dic mentre em giro espantada mirant si hi ha algú que m’observi  a través dels vidres entelats de la finestra.
-          Sóc qui t’ajuda a prendre decisions.
-          Però on ets? – No entenc on s’amaga. Miro sota el llit, no hi ha absolutament res. La foscor omple l’espai fent-me sentir cada vegada més vulnerable.
-          Perquè t’importa tant on sóc i no escoltes el motiu de perquè sóc amb tu?
-          Perquè no puc creure en res que no vegi amb els meus propis ulls.
-          Llavors perquè t’agrada imaginar, somiar, recordar i sobretot cantar? No són coses que tampoc es veuen, però se senten d’una altra manera?
-          És possible.- Dic, sentint-me cada vegada més ridícula.
-           No creus en l’existència d’altres planetes i galàxies?
-          Si, però això és molt diferent. Ho diu la ciència.
-          Però la ciència només són un seguit de persones que afirmen alguna cosa. Tenen ells més dret a parlar que jo?
-          No… no ho se.- Dic titubejant cada vegada més capficada.
-          Si creus en els estels i mai els has vist, no podries intentar creure en mi?

Aquesta última frase em deixa descol·locada. No se si el que estic sentint és dintre del meu cap o és real. No sé d’on prové aquesta veu que és alhora real i irreal.
-          Perquè ets aquí?- Li dic sense més embuts.
-          Vull ajudar-te.
-          Jo no necessito ajuda.
-          Doncs jo crec que si. A vegades per aixecar-se s’ha de demanar ajuda. Demanar-ne no és un delicte.
-          Em sento sola.- Li dic, reconeixent la meva por més remota, que ressona per dins del meu cos com un eco incessant en tots els moments difícils de la meva vida.
-          Ja ho se. Per això sóc aquí.
-          Sento que ningú m’entén, estic desconcertada.
-          I tu, t’entens a tu mateixa?
-          Com?
-          Si et comprens, si aprecies, si t’acceptes tal com ets, sense prejudicis ni normes establertes?
-          Crec que no, de fet no m’agrada massa el meu caràcter.
-          Tots tenim punts de llum i de foscor en el nostre interior. Si no hi hagués foscor en nosaltres, quan sortís la llum no es notaria la diferència.
-          Ja. Però jo tinc més defectes que els altres. Sóc molt vulnerable.
-          Que els altres? Com qui? Hi ha milions i milions d’éssers per tot l’univers. Creus que dins de tots aquests milions es pot comparar si ets pitjor o millor que un altre? De debò creus que ets la pitjor persona del món?
-          No...
-          Jo penso que tens un cor enorme. Penses sempre en els demés. Per a ser feliç t’aboques exclusivament en els altres.
-          És possible.
-          Per això vull que acceptis que ets una gran persona, però, Tanit, necessito que creguis més en tu mateixa i acceptis que, vals moltíssim. Tots tenim coses bones que ens fan brillar cada dia, i jo vull que, les facis brillar intensament, a cada moment, i que quan tanquis els ulls, sentis que tens una energia interior molt molt potent, que seria capaç d’il·luminar tot el firmament en una mil·lèsima de segon.
-          De debò creus que puc fer-ho?
-          No ho crec, ho se del cert.
-          Gràcies, necessitava sentir aquestes paraules.
-          Ja ho se, per això he vingut. Recorda Tanit, encara que hi ha coses que no es veuen, no vol dir que no existeixin. Potser simplement s’han de mirar d’una altra manera i llavors és quan les podràs veure.
-          Qui ets?
-          Això no és importat. Simplement sóc. Sóc un ésser de llum i t’ajudaré en tot el camí que encara et queda per recórrer.
-          M’ en queda molt?
-          Te’n queda infinit. I jo no em separaré mai del teu costat.
-          Gràcies.
-          T’estimo Tanit, i n’hi ha molts d’altres que també t’estimen.
-          No marxis.
-          No ho faré. Sempre seré amb tu. Però ara he de fer silenci. Perquè necessites prendre decisions importants.
-          D’acord. Arreveure. I moltíssimes gràcies.
-         
 
-       -   De res, somia i segueix somiant sempre, en tots els instants i totes les estones que omplen de sentit la teva vida.