És ros, alt, ni
molt fort ni molt dèbil. Té els ulls d'un color indefinit, no se si són grisos,
àmbar o bé marró clar. El que si se és que no vull deixar de confiar en ell.
Un dia em va dir que havia vingut per ajudar-me,
que no em deixaria mai sola. Que el tindria sempre que el necessités perquè mai
de la vida es separaria de mi.
Un altre dia vaig descobrir que ell era gairebé tot
el que jo havia somiat per mi. M'entenia, m'apreciava, m'estimava més que molts
altres i el més gran de tot és que vaig sentir que ni el temps ens podria
separar. NI EL TEMPS ENS POT SEPARAR NI ARA NI MAI.
Ell és hipersensible com jo, el que passa és que
ara parlem llenguatges diferents i hi ha vegades que m'és difícil entendre'l.
Per sort tinc la convicció que encara que no obtingui una resposta clara la
calma m'arribarà perquè ell m'ajuda quan tinc un problema, perquè ell si que
pot entendre tot el que jo dic.
Quan em dona la mà i caminem junts pels carrers
sento que ningú podrà fer-me mal perquè ell fa de pantalla protectora. El que
passa és que ell s'esforça a cada moment per dir-me que ell no em soluciona el
problema, només em dona eines per a que ho faci jo.
A vegades sento que marxa, i que m'abandona davant
d'un abisme sense fi, i que els meus peus s'escolen i rellisquen amb la grava
sense poder frenar. Aquest procés pot durar un temps, però sempre torna, sempre
torna i m'ajuda a decidir.
No se perquè ara no hauria de venir, ni m'hauria de
donar consell. El necessito més que mai perquè necessito la seva escalfor i les
seves abraçades. Necessito que em digui que tinc talent i que creu en mi.
Necessito que apreciï tot el que tinc de bo i que em faci ressaltar les meves
qualitats.
A vegades sento que només m'entén ell i que si pogués
canviar la situació m'agradaria que n'hi haguessin d'altres com ell que em
fessin sentir bé i que els pogués entendre al cent per cent.
Però els busqui on els busqui no els trobo. La meva
ànima s'encongeix i el meu cor queda presoner en unes barreres que només jo li
imposo.
Jo vull aquest futur per mi? Vull estar en un lloc
que no em deixa respirar, no em deixa viure en pau, no em deixa fer realitat
els meus somnis i les meves passions?
No em deixa tenir il·lusions, no em deixa
cantar, ni escriure, ni estimar.
No em deixa relaxar, riure i somiar.
