El noi que havia perdut la personalitat

Aquesta és la història d'un noi que no era ni molt prim ni molt gras, ni molt alt ni molt baix però que tenia uns ulls que tothom veia d'un color diferent. 

Alguns deien que eren marrons, d'altres que els tenia verds o fins i tot de color de mel. Però ningú es decidia.

El cas és que aquell noi havia perdut la personalitat. I per molt que la buscava no era capaç de trobar-la.

Aquell dia de maig es passejava indiferent per un carreró del centre del seu poble. No sabia on anava ni perquè ho feia, simplement caminava sense destí. L'únic que volia er trobar la seva personalitat perquè sense ella no podria fer res de profit.

- Ei noi. Que et passa?- Li va dir de sobte un homenet que es passejava tot tranquil pel carrer.

- He perdut la meva personalitat.

- Com et dius?

- Hipocamp.- Va dir ell ràpidament com seguint el ritme d'un metrònom. 

- Tu el que has de fer és anar amb aquells nois d'allà! Els veus? - Va dir senyalant un grupet de nois que seien en un banc a l'ombra.

El noi va assentir i va aclucar els ulls per mirar el grupet, ja que el sol li donava de ple a la cara. Així que no s'ho va pensar dos cops i va anar cap allà. Si li deia l'home seria cert, perquè ell no tenia personalitat, no podia escollir.

- Escolteu vosaltres em podríeu ajudar a trobar la meva personalitat?

- Clar que si ! Tu el que has de fer és agafar-li la bicicleta al nen que és allà! El veus?

- Si clar. Però això no seria robar-li?

- No home! No veus que ho fas pel teu propi bé? La bicicleta aquella és màgica i et durà fins a la teva personalitat.

El noi va vacil·lar dos segons però després va pensar que si li deien seria cert, perquè ell no tenia personalitat i per tant no podia saber el que estava bé o el que no. Va arrencar a córrer i li va prendre d'una revolada la bicicleta al pobre nano que es va posar a plorar de sobte desconsoladament. Però ell com que no tenia personalitat no es va girar ni el va contemplar. 

El que no va veure és que els nois que li havien dit que ho fes reien de valent.

Quan portava entre dos i tres quilòmetres pedalant es va aturar a beure aigua perquè tenia molta set quan de sobte un grup de noies se li van anar atansant.

- Escolta maco. Vols venir aquesta nit amb nosaltres al ball?

- Jo?

- Clar no hi ha ningú més aquí! T'ho passaràs bé!

Ell es va quedar quiet sense dir res. I llavors va pensar que si elles li deien que s'ho passaria bé potser era cert perquè de fet ell no tenia personalitat.

Quan va arribar la nit les noies li van començar a oferir beguda. Ell no s'hi va negar en cap moment perquè si elles li oferien seria per alguna cosa. Llavors una d'elles el va començar a petonejar i clar com que ell no tenia personalitat no s'hi podia negar. Van estar així hores i hores fins que ella va decidir marxar i el va deixar allà sol. Al terra, begut, sense ningú que el pogués venir a recollir ni el trobés a faltar. Sol.

Llavors va ser quan el noi es va posar a plorar sense parar. No entenia que li passava. Havia fet tot el que els altres li havien dit que fes i ells l'havien deixat allà al terra. No semblava importar-li a ningú el més mínim. I ningú s'havia esforçat per fer-lo sentir bé. No l'havien ajudat en res.

-Si que t'han ajudat en alguna cosa.- Va dir la veu d'una noia que s'acostava.- T'han ensenyat que el millor que pots fer és ser tu mateix i fer les coses quan tu vulguis i com tu vulguis. Tu haguessis pogut no parlar amb aquells nois, no robar-li la bicicleta al nano i no anar-te'n amb aquelles noies. 

- Tu qui ets?

- Em dic Tanit. No em recordes?

- Una mica.- Diu ell tímid.

- Tu em vas dir un dia que havia de ser jo mateixa sense avergonyir-me'n. Tu em vas dir que l'empatia hauria de ser-hi en totes les persones. Tu em vas dir que s'han d'expressar els sentiments en tots moments. Però tu m'has demostrar que no tens empatia pel nen de la bicicleta, que no saps ser tu mateix quan hi son els altres davant i que no saps expressar els sentiments com hauries de fer, perquè estaves amb noies que no volies estar i els deies coses que no els volies dir.

- Com és que saps tantes coses?

- Perquè ets l'Hipocamp i si no ho recordo malament tu i jo vam mantenir algunes converses. Tu i jo vam viure molts moments que sembla que has oblidat.

 I a més t'has enganyat a tu mateix. No has perdut la personalitat!!!

HAS DEIXAT QUE TE LA ROBESSIN !!!

http://www.youtube.com/watch?v=m7ph7SKXKMM

Transparència !!!!

Ho sabies?

No ho penso oblidar mai de la vida. MAI MAI MAI!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! M'és igual que em diguin que ho he de fer, que és el millor per mi... bla bla bla bla Perquè la gent parla i parla però no ha viscut allò i possiblement mai a la vida viurà res semblant. 

En el fons el que més greu em sap de tot és que no visquessis el que vaig viure jo. Un moment especial, ple de llum, estrelles, somriures, complicitat! 

Com pot ser? Com pot ser que diguis que res no és veritat? Com pot ser que menteixis tant? I tant malament? Eh? Perquè?

Poc a poc estic descobrint un nou món. Me n'adono de que la gent diu que és sincera i en el fons no ho són ni amb ells mateixos. S'avergonyeixen dels seus sentiments, i quan veuen que estan sentint alguna cosa especial fugen corrents abans que els atrapi un Ursa ( és el monstre que apareix a la pel·lícula After Earth i que simbolitza la por, però que realment no existeix, la podem dominar).

Però com diuen a la pel·lícula la por no és real i per tant només està dins del nostre cap quan pensem en el futur i ens l'intentem imaginar. Tenim por de que els altres pensin malament de nosaltres si fem tal cosa, o de suspendre un examen. Ens imaginem la situació el més malament que podem i quan arriba el dia estem cagats. El resultat però, sol ser molt diferent al imaginat, la qual cosa suposa que la nostra ment ens ha jugat una mala passada pensant coses que possiblement no succeiran mai.

Per això et convido a que deixis enrere tot això i si algun dia et ve de gust superar-ho vinguis a buscar-me. Ja saps, ningú es mereix no fer el que realment li diu el cor. 

La por no ens ha d'aturar mai. I per això jo tot i tenir moltíssimes pors t'he escrit aquest post. Perquè encara que no ho rebis directament jo se que la intensió sempre arriba d'una manera o una altra perquè totes les accions que duem a terme produeixen una reacció. ( Com a la sèrie Touch)

Aquí deixo unes cites importants per a mi! 

''Hay una antigua leyenda china sobre el hilo rojo del destino. Dice que los dioses han atado un hilo alrededor de nuestros tobillos y lo han unido a las personas cuya vida estamos destinados a tocar. Puede que el hilo se alargue o se enrede. Pero nunca se romperá. ''                                                                                                                                Touch

''El miedo no es real. El único lugar donde puede existir el miedo es en nuestros pensamientos sobre el futuro. Es producto de nuestra imaginación que hace que temamos cosas que ni existen en el presente ni a lo mejor nunca existirán.''
                                                                                                         After earth

Aquesta ha sigut la que ha motivat a que escrivís aquest post. 

Estaba claro que no podíamos ser agua, 
que lo que sientes no puede verse desde aquí, 
unas palabras de aquella forma interpretada, 
no tienen vida, no, ni tienen donde ir 
donde ir, lo has olvidado: 
La vida crece entre los matices 
se esconde siempre lo que no dices 
para hacerse de rogar 
Un día claro, y aquellas cosas que no viviste 
vienen hoy para decirte: que la fiesta empiece ya 

yo empezaría por ser de los primeros, (¡Que va!) 
Huyendo siempre de los no sinceros, 

será aquel que solo sabe y recomienda: 
hacer locuras sin que nadie entienda. 

Y necesitas decir que no a los miedos, verás puedo enseñarte 
lo que yo prefiero: unas gotitas ahí de amor del bueno; 

No te preocupes besaré primero. 

Aunque me canse, y vengan miles de días grises 
o mis palabras quieran rendirse ante la lluvia en el cristal 

me suena grande, los imposibles también existen, 
son los que hoy me hacen decirte: que la fiesta empiece ya 

pero a ver: que no, que no, que yo te quiero, te cambio un si por ese 
yo no puedo, demasiadas canciones que ya no llegan... 
suenan palabras que jamás las llenan. 

(Instrumental) 
¡Lo has olvidado! la vida crece entre los matices, 
se esconde siempre lo que no dices para hacerse de rogar. 

Un día claro, y aquellas cosas que no viviste, 
vuelven hoy para decirte: quédate un ratito más 

Pero a ver: que no, que no, que yo te quiero, te cambio un si por ese 
ya no puedo: unas gotitas ahí de amor, de amor del bueno 

no te preocupes, besare primero, aunque me canse y vengan miles de días grises 
o mis palabras quieran rendirse ante la lluvia en el cristal 

me suena grande, los imposibles también existen, 
son los que hoy me hacen decirte: que la fiesta empiece ya…

Maldita Nera, No podíamos ser agua

Espero que us agradi.

De tot cor

Tanit

Ànimes

Sento màgia en l'aire

sento crits d'alegria dins del cor

sento aquesta esperança

que et fa sentir l'amor

Dies nits i revetlles

sense deixar de pensar

dies nits i estrelles

sense para de somiar

Ets a tot arreu ara

et sento encara que ho vulgui evitar

veig la teva cara 

a tot arreu on vull anar

Perquè tantes cançons porten el teu nom?

Perquè tantes històries em porten allà on tu vols?

Uns ulls com lluernes

plens de boniques emocions

plens de màgia dins l'aire

plens de llum i color

Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima
i els teus diuen molt

diuen més del que penses

tu vulguis creure o no

Sento aquesta esperança 

impossible de comparar

com si fos una estrella delta

buscant un camí llunyà

No crec en el destí nostre

crec que ens havíem de trobar

tot comença i tot torna

res no es pot acabar

Les ànimes es troben

les ànimes es reconeixen

elles són eternes

elles són immenses

Volant més enllà dels núvols 

algun dia passarà

ho sento dins l'ànima

 res ni ningú ens podrà parar

Tanit. 

Com una espurna

Avui començaré la meva actualització amb aquest tros de cançó '' Let her go - Passenger'' La trobo extremadament interessant i m'ha fet pensar molt aquesta setmana !!!!!!!

Well you only need the light when it's burning low 
Only miss the sun when it starts to snow 
Only know you love her when you let her go 
Only know you've been high when you're feeling low 
Only hate the road when you're missing home 
Only know you love her when you let her go 
And you let her go 
Bé, només necessites la llum quan s'està apagant
Només trobem a faltar el sol quan ha començat a nevar
Només saps que l'estimes quan la deixes marxar
Només saps que has estat allà dal quan et trobes a baix
Només odies la carretera quan trobes a faltar casa teva
Només saps que l'estimes quan la deixes marxar
I la deixes marxar



De debò comencem a apreciar les coses quan desapareixen de les nostres vides?
Aquesta pregunta m'ha fet trontollar i m'he començat a adonar que alguna cosa estava canviant dins meu.

Últimament la situació no és tant així. Estar en un escenari suposa apreciar el moment, tocar el violí suposa sentir-se present, cantar és igual que sentir-se viu. És a dir, aprecio el que tinc.  Sento la emoció al moment que és millor que sentir l'enyorança d'aquella emoció. La sento tant i tant forta que em fa plorar. Plorar d'alegria. És com si de sobte una espurna s'hagués encès dins meu i no pogués parar de cremar i donar-me energia. Em sento viva. Molt viva. Diferent. Possiblement em trobaries ara i diries. Qui ets ? Ets la Tanit? Sembles una altra! I jo et diria sóc una altra. Una altra més feliç, més serena, més conscient.

Tinc ganes de fer que tots els moments siguin com pujar a l'escenari. Aquell moment en que t'aixeques entre el públic, travesses tota la platea i puges per sorpresa. On deixes meravellada a la gent i et sents lliure de deixar volar el teu ser per complet! Una sensació tant i tant màgica, tant i tant especial....



Convidaria a totes les persones a fer aquest viatge interior. A agrair els moments en que ens trobem bé i a recórrer a ells quan alguna cosa no rutlla. Però sobretot ser conscient de tot. Mirar als altres i intentar entendre'ls ajuda a sentir-se millor. Preguntar-los que els passa i com es senten també els fa sentir importants. I perquè no fer-ho si ens agradaria que ens ho fessin a nosaltres? I el segon més important. Quan els que ens envolten són feliços ens és més fàcil ser-ho a nosaltres. Doncs perquè no intentar crear aquesta atmosfera?

Sembla difícil però és qüestió de pràctica. Jo ho intento fer cada dia una mica. Fixar-se en les cares de la gent, en l'emoció, en com em sento interiorment. Això ajuda a apreciar el moment i ajuda a saber que és el que ens fa sentir bé i així poder-ho repetir milers de vegades. De l'experiència s'aprèn no ? jajaj

Doncs res més fins aquí la meva reflexió d'avui!

Un petó molt gran.

Tanit

L'AUTOESTIMA

yeeeeeeeeh! Quan de temps.... havia perdut les ganes de tornar per aquí! jajajaj

Tot i així la Tanit ja ha tornat.. amb energia renovada... per fi! i això només ha estat gràcies a mi mateixa... qui ho anava a dir ...

El tema d'avui és....

L'AUTOESTIMA

Aish... una cosa que uns sembla que tinguin tant i d'altres tant poca... Doncs de fet crec que els que   sembla que en tenen molta en realitat els en falta.
I jo que pensava que les noies guapíssimes tenien autoestima... I després vaig pensar: Si tenen tanta autoestima tot aquest munt de maquillatge per a què? La resposta va ser clara: perquè els en falta.... com a tantes persones.

Vivim en una societat complexa, plena d'estereotips que ens fan semblar robots. Si si robots. Actuem tal i com ho fa el veí, ens pintem com la noia més guapa del planeta, ens posem els cordons per dins perquè per fora no es poden portar i pensem que ens miraran els peus... Collons algú ha d'estar molt avorrit per mirar-nos els peus... o ha de tenir molta enveja si després t'ho retreu!

Ens creiem que som molt diferents de la resta però després ens adonem de que els altres també pateixen per si van depilats, tothom té complexes, tothom sembla feliç al facebook i al final tothom té els seus maldecaps... Si al cap i a la fi no som tant diferents...

Les persones diferents no són aquelles que volen que se'ls hi reconegui pel facebook. No són aquelles que necessiten l'aprovació dels altres per a ser felices. Però això és complicat. A mi també m'agrada que em reconeguin el que faig bé ! Però que et reconeguin que una cosa està bé quan tu la veus malament quina gràcia té? No és millor ser autosuficient i reconèixer-se els propis mèrits?
Ningú m'ha de dir res per a que jo m'ho cregui. Primerament m'ho he de creure jo per a sentir-me satisfeta.

Jo sóc la reina dels meus pensaments, de les meves decissions, de les meves derrotes i de les meves victòries. Jo sóc qui s'ha de reconéixer i ningú més.


Gràcies,

a tots vosaltres que sou amb mi i que d'una certa manera m'heu ajudat a arribar a entendre aquest missatge.


Tanit. Sempre al vostre costat :)

Respira

-Uriel ets aquí? Em sents?- Crido desesperada mentre la paret em retorna l'eco de la meva veu.-
 Uriel on ets? No et veig! No t'escolto! No et puc tocar!- Crido aquest cop encara més fort.- Vols fer el favor d'ajudar-me? Vols fer el favor de fer que els meus somnis es facin realitat? Perquè no m'escoltes? Perquè?

 Dic aquesta última frase amb por mentre les llàgrimes em comencen a caure coll avall i sento el cap embotit de tant de donar-hi voltes. Penso en tot el que desitjaria tenir... I en realitat ho veig tant simple però a la vegada tant complex. M'agradaria abraçar-te. M'agradaria poder mirar-te als ulls i parlar-te. M'agradaria dir-te a cau d'orella milers de paraules que et traguessin un somriure.


Però saps? Crec que m'he equivocat de persona. Crec que hi ha alguna cosa que no estic veient. Crec que per algun motiu el destí m'ha posat aquest obstacle per a que el salti. Potser ensopego i em lesiono però quan em torni a aixecar poc a poc el mal s'anirà dissipant i després tindré unes cames cada dia més fortes per a poder saltar obstacles cada cop més alts.

- Tanit, sóc aquí! - Em diu ell mentre em giro lentament.
- No et veig.
- Però em tens a dins.
- Com?
- Posa't la mà al pit i respira profundament.

Ho faig lentament i respiro unes 4 vegades.

- Ara ho sents?
- Si. Com pot ser?
- Sempre sóc amb tu ja t'ho vaig dir.
- Però perquè deixes que em passin aquestes coses?
- Et refereixes a ell?- Em diu intrigat.
- Si clar.. A quí sinó?
- Crec que ja saps la resposta.
- N'hi ha més no?
- Crec que aquesta també la saps contestar.
- Si. També.
- Fes-me cas Tanit. Tot arriba t'ho prometo. Cada vegada que sentis que t'he deixat tanca els ulls i posa't la mà al pit mentre respires profundament. Així sentiràs les meves ales que t'acaronen lleument perquè de fet mai em separo de tu. Pensa que vaig ser jo qui et va buscar i mai per res podria abandonar-te.

Tanit

Sense ella no podria sobreviure

Quan tu no hi ets sento que tot s'esfuma

que el gèlid vent em frega la pell

mentre escolto les notes d'una melodia

que ressona invisible per sota del vent

Quan tu em falles ella sempre hi és

incansable i perfecta

ella sempre m'acarona els sentits 

metre tu fuges corrents 

per por a dir el que sents

Ella m'escola, i em deixa fer-la sonar

és preciosa i forma part de mi

és creativa, alegre, juganera 

trista i a vegades ensopida a la seva manera

Però sempre hi és

mai fuig

sempre m'abraça

mai s'amaga

sempre m'estima

mai m'oblida

sempre m'ajuda a aixecar el cap

i mirar endavant

Més enllà del vent

més enllà dels núvols

més enllà dels cims més llunyans

sigui on sigui 

vindrà amb mi

sigui on sigui 

m'haurà de seguir

Ella es diu música 

és el més preciós que m'ha passat a la vida

és la història més maca

més pura i més sensata

Per això puc dir amb fermesa

sense dubtes ni cap pressa 

que sense tu jo podria viure

 però sense ella no podria sobreviure

Tanit.

Sento amb el cor

Avui he decidit que el meu estat d'ànim només el podia expressar per mitjà d'un poema. Així que aquí el deixo escrit per a tots vosaltres :)



Volo pel cel
Sento que ploro
Escric mil paraules 

Que no t'arribaran mai

Sento olor de mel
Penso que t'enyoro
Veient tots els obstacles
Asseguda sota aquest desmai.

Tens els ulls brillants
Que miren amb sotilesa 
Milers de sentiments 
Que neixen amb tendresa

No se si ho veus
No si se te n'adones
No se si escoltes la meva crida a tot hora

Un pensament
Una sensació
Una cremada forta
Em ressona pel cap en algun racó

No em deixis
Ets important
Escolta la meva crida
Potser així veuràs
Potser així sentiràs
Que no t'ho dic de mentida
Que sento purament
amb el cor
I  no trobo la sortida




Tanit 

La por

Avui mentre el vent fort de la platja em feia volar els cabells i la sorra em feia tancar els ulls m'han vingut milions d'imatges a la ment.

Fa temps que visc amb por.

Amb por d'afrontar un amor de veritat.

Amb por de dir el que sento.

Amb por de parlar.

Amb por de fallar.

Amb por de perdre.

Però avui una persona molt especial m'ha dit que un no ha de penedir-se de les coses que fa sinó de les que no fa.

Aquesta frase per uns segons m'ha fet ballar el cap. Sento que és real al cent per cent, que no hi tinc res a perdre i molt a guanyar. Però tinc por. Un altre cop LA MALEÏDA POR. La por, una cosa grossa, lletja, amb arrugues, potser és una substància viscosa, potser és un maleït neurotransmissor no ho se. El que passa és que la por no es pot veure, no es pot tocar. Per tant gairebé es podria dir que no existeix, veritat? No diu la ciència que el que no es pot comprovar si existeix vol dir que no és cert? Doncs perquè collons tinc por de dir-t'ho? Perquè no puc demanar-t'ho si en tinc tantes ganes? Perquè tinc tanta por si no existeix?

Ella és dins del meu cap. Només jo la puc fer fugir. Només jo la puc espantar. Només jo la puc fer recular.

Vull cridar vull sortir corrents a buscar-te ! vull tenir l'oportunitat d'estar al teu costat, de conèixer-te. No vull que ella m'aturi. Perquè ella no té permís meu per dominar-me. No té el meu permís per no deixar que els meus somnis es facin realitat.

Si tu ets en algun lloc escoltant la meva crida et demano que marxis. Ni tu estimada por seràs capaç a partir d'ara de fer que deixi de viure i de sentir-me viva. Viva com una fulla al vent volant lliure per damunt d'un cel blavós. 

Pot ser que fracassi, pot ser que m'equivoqui, pot ser que tu no siguis la persona indicada. Però com a mínim deixaré de fer-me preguntes i sabré les respostes. Perquè algun dia aquests pot sers desapareixeran de la meva vida i el meu jo lliure volarà fins al final de l'horitzó per desplegar les ales sota la llum d'un sol que només reflectirà veritats. 

Tanit. 

Ara és ara

Avui t'he sentit just al costat meu encara que no hi eres.
Parlàvem a través de la xarxa, però ja sabia que estaves somrient. Xerràvem despreocupadament sobre temes sense importància, o potser molt importants. Jo hem pentinava el cabell nerviosament mentre m'imaginava el teu somriure mentre llegies les lletres que jo t'escrivia amb precisió.
En algun moment llegint el teu text he entrar en un estat estrany. Sentia com si fossis molt a prop meu, com si de veritat m'entenguessis. Semblaves una persona diferent al que estava acostumada a conèixer. Escoltaves amb atenció. No jutjaves.

De fet, aquesta era la meva primera impressió.

Ara asseguda al llit intento reflexionar sobre les primeres impressions, els sentiments i les emocions de les persones. Intento entendre perquè un dia algú em pot semblar tant interessant i de cop fer-me perdre tot l'interès. Crec que tot és producte d'un continu canvi que ens sotmet a totes les persones i en tots els moments.

Jo no sóc la mateixa que ahir, ni que fa un segon. Ni tampoc sóc la mateixa que seré demà. Crec que vaig sentir aquesta frase fa bastant de temps i se que és molt real.

Hi ha persones que amb una simple mirada et fan sentir important, que saps que t'escolten. Que et fan esborronar. Hi ha persones que només d'imaginar-ne la seva presència et fan posar la pell de gallina i et fan sentir que són a prop teu.

Crec que ens em de fixar en aquestes persones. Les persones que ara ens fan sentir completament a gust. No dic que hagin de continuar sent les mateixes d'aquí un temps. Però ara si que són importats.

Recorda tu no ets el mateix que eres ahir, ni fa un segon. Ni el mateix que seràs demà.

Finalment dir-te que jo m'emociono amb facilitat. Tinc canvis d'humor sobtats i a vegades gaudeixo amb les petites coses. No m'agrada esperar-me més dels altres del que em poden donar. Crec que directament no hauria d'esperar-ne res.
Però no ho puc evitar. Tu ara, en aquest precís moment m'importes. No et puc treure del meu cap. Ni les teves emocions, ni les meves, ni els teus sentiments ni els meus. Ara i justament ara.


Pot ser que quan ho llegeixis ja no siguis tu. Les coses canvien i les persones també.


Finalement avui acabaré la meva entrada amb una cita del personatge Beppo Barrendero del llibre ''Momo'' de Michael Ende.

¿Ves, Momo? A veces tienes ante ti una calle que te parece terriblemente larga que nunca podrás terminar de barrer. Entonces te empiezas a dar prisa, cada vez más prisa. Cada vez que levantas la vista, ves que la calle sigue igual de larga y te esfuerzas más aún, empiezas a tener miedo, al final te has quedado sin aliento. Y la calle sigue estando por delante. Así no se debe hacer. Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Entonces es divertido: eso es importante, porque entonces se hace bien la tarea. Y así ha de ser. De repente, se da uno cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta de cómo ha sido, y no se queda sin aliento.(...)

Momo. Michael Ende

Tanit :)

El viatge

Saps quan algun cop has sentit que no volies separar-te d'algú? Saps quan alguna vegada has sentit que algú desapareixia del mapa però no era totalment cert? Has sentit alguna vegada que encara que estiguis a milers de quilòmetres d'una persona aquesta sembla que continuï respirant al teu costat?
Ho has sentit? Ho has notat? Ho has viscut?

Aquell dia, fa ja temps, jo vaig notar alguna cosa diferent, especial. No eres com els demés. No reies per obligació, no parlaves per fardar simplement m'escoltaves. I jo parlava i tu parlaves. Era com si no fes falta buscar una paraula enginyosa, un comentari arriscat. Res no ens feia vergonya. No m'avergonyia mirar-te als ulls i  pensar que eren els ulls més macos que havia vist en la meva vida. Tampoc em feia vergonya cantar amb tu, i només feia uns minuts que ens coneixíem. Era com si ens coneguéssim d'abans, però no se de quan. La connexió existia i la màgia també.

Quan vas desaparèixer la màgia va seguir surant a l'aire durant uns quants dies. Semblava indestructible, incandescent. La teva imatge seguia presonera dins la meva retina i no la podia fer esborrar. 

Només van ser dues hores. Dues hores que em van permetre conèixer-te molt més que d'altres que coneixia des de la infància. 

Mesos després et parlo, tu em parles. Ens separa un oceà, sento que l'amistat es trenca, les relacions marxen. Però tot i així ho segueixo intentant. Un dia mig any després una conversa sorgeix en mig dels dubtes i de les incerteses. No em sento tímida amb tu, no sento que les converses siguin feixugues i tenses. Tot flueix com sempre havia sigut.

I aquí va arribar la idea, d'un viatge. Un viatge on havia d'anar amb tu. Era màgic, era real, era un somni?

Tu vas acceptar i no se perquè ni com vaig saber que no m'enganyaves.