Avui t'he sentit just al costat meu encara que no hi eres.
Parlàvem a través de la xarxa, però ja sabia que estaves somrient. Xerràvem despreocupadament sobre temes sense importància, o potser molt importants. Jo hem pentinava el cabell nerviosament mentre m'imaginava el teu somriure mentre llegies les lletres que jo t'escrivia amb precisió.
En algun moment llegint el teu text he entrar en un estat estrany. Sentia com si fossis molt a prop meu, com si de veritat m'entenguessis. Semblaves una persona diferent al que estava acostumada a conèixer. Escoltaves amb atenció. No jutjaves.
De fet, aquesta era la meva primera impressió.
Ara asseguda al llit intento reflexionar sobre les primeres impressions, els sentiments i les emocions de les persones. Intento entendre perquè un dia algú em pot semblar tant interessant i de cop fer-me perdre tot l'interès. Crec que tot és producte d'un continu canvi que ens sotmet a totes les persones i en tots els moments.
Jo no sóc la mateixa que ahir, ni que fa un segon. Ni tampoc sóc la mateixa que seré demà. Crec que vaig sentir aquesta frase fa bastant de temps i se que és molt real.
Hi ha persones que amb una simple mirada et fan sentir important, que saps que t'escolten. Que et fan esborronar. Hi ha persones que només d'imaginar-ne la seva presència et fan posar la pell de gallina i et fan sentir que són a prop teu.
Crec que ens em de fixar en aquestes persones. Les persones que ara ens fan sentir completament a gust. No dic que hagin de continuar sent les mateixes d'aquí un temps. Però ara si que són importats.
Recorda tu no ets el mateix que eres ahir, ni fa un segon. Ni el mateix que seràs demà.
Finalment dir-te que jo m'emociono amb facilitat. Tinc canvis d'humor sobtats i a vegades gaudeixo amb les petites coses. No m'agrada esperar-me més dels altres del que em poden donar. Crec que directament no hauria d'esperar-ne res.
Però no ho puc evitar. Tu ara, en aquest precís moment m'importes. No et puc treure del meu cap. Ni les teves emocions, ni les meves, ni els teus sentiments ni els meus. Ara i justament ara.
Pot ser que quan ho llegeixis ja no siguis tu. Les coses canvien i les persones també.
Finalement avui acabaré la meva entrada amb una cita del personatge Beppo Barrendero del llibre ''Momo'' de Michael Ende.
¿Ves, Momo? A veces tienes ante ti una calle que te parece terriblemente larga que nunca podrás terminar de barrer. Entonces te empiezas a dar prisa, cada vez más prisa. Cada vez que levantas la vista, ves que la calle sigue igual de larga y te esfuerzas más aún, empiezas a tener miedo, al final te has quedado sin aliento. Y la calle sigue estando por delante. Así no se debe hacer. Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Entonces es divertido: eso es importante, porque entonces se hace bien la tarea. Y así ha de ser. De repente, se da uno cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta de cómo ha sido, y no se queda sin aliento.(...)
Tanit :)
